La defensa del vot femení va ser liderada amb convicció per la diputada Clara Campoamor, una de les tres diputades d'un total de 470 diputats i diputades.
Els diputats dels tres partits republicans més importants – Acció Republicana, el Partit Radical Republicà, al que pertanyia Clara Campoamor, i el Partit Radical Socialista Republicà- es van oposar majoritàriament a la seva aprovació.
Argumentaven que el vot femení era prematur i havia de ser ajornat al futur. Aquests republicans –incloses dones republicanes com la diputada Victoria Kent- consideraven que el vot de la dona seria de tendència conservadora i subjecte a la influència de l'església catòlica, per la qual cosa la seva concessió llavors feia perillar la pròpia República i el seu programa reformista i democràtic.
Associaven així el vot de la dona amb l'església catòlica i els valors tradicionals, conservadors i irracionals, considerats tradicionalment atributs “femenins”, enfront dels valors republicans, que eren racionals, moderns i progressistes.
El sufragi femení va ser aprovat finalment gràcies al suport d'una part important del partit socialista, el més nombrós de la càmera, i, en menor mesura, dels petits partits republicans, dels catalanistes, dels galleguistes i dels conservadors.
Clara Campoamor, advocada, valenta, de gran coratge, republicana i demòcrata convençuda, va ser la defensora més decidida dels drets de les dones i va exercir un paper fonamental en el debat del sufragi femení. Mari Nash |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada