10 d’abr. 2011

Maria Sánchez Arbós


51 anys van ser els que María Sánchez Arbós (1889-1976) va dedicar a l'ensenyament, en concret a l'escola primària, tota una vida al servei de l'educació.

Els seus inicis en la docència es van donar a l'escola de pàrvuls de l'Ajuntament de Saragossa, acabada la carrera de magisteri. En 1913 sofriria la seva primera decepció quan la directora de l'escola de La Granja, en la qual va obtenir una plaça com a mestra de l'estat, li va prohibir fer classes a les seves alumnes en un prat proper a l'escola.

Però en la seva biografia existeix una data que va marcar la seva trajectòria professional i humana, va anar a Madrid, una tarda del setembre de 1915, es va trobar amb una antiga amiga d'estudis i aquesta la va portar a assistir a una conferència que li va canviar la vida. El lloc era el Museu Pedagògic i el conferenciant Manuel Bartolomé Cossío. Sense cap dubte va ser com trobar-se amb el seu pensament, amb la idea concebuda que Maria tenia sobre l'ensenyament. El que Cossío propugnava era el mateix que ella sempre havia somiat. Una escola on els nens gaudissin aprenent, on tinguessin totes les comoditats i on els mestres se sentissin amics dels alumnes i orgullosos de poder ensenyar-los.

La relació entre professor i alumne era un dels pilars on s'aguantava la reforma educativa promoguda per la Institució Lliure d'Ensenyament, de la qual el conferenciant era el seu màxim representant.

Des d'aquella tarda significativa la seva vida va quedar estretament enllaçada a la institució i a altres entitats depenents d'ella: l'Escola Superior de Magisteri, on va estudiar tres anys, des de 1916 a 1919; la Residència de Senyoretes, a la qual va poder accedir gràcies a una modesta beca; a l'Institut-Escola, on va desenvolupar les seves pràctiques. Però la seva vida personal no va ser aliena ni la va allunyar de la Institució, tot el contrari, el seu matrimoni amb Manuel Ontañón, fill d'un conegut professor, no va fer una altra cosa que enfortir el vincle existent.

El mateix any en el que contreu matrimoni, Maria obté una plaça de professora a l'Escola Normal de la Laguna, i sis anys més tard, en 1926, es trasllada a la seva ciutat natal amb una plaça de les mateixes característiques que l'anterior. Alguns canvis eren notoris des que ella va estudiar a l'Escola Normal d'Osca, el principal era el canvi de domicili, l'escola havia deixat enrere el Convent de Santa Rosa per traslladar-se al Carrer Padre Huesca, va ser aquí, en aquest nou lloc, on va coincidir per primera vegada amb la que en el futur seria la seva carcellera, Carmen Castro Cardús.

A l'any següent, i després de concloure el següent curs, 1927-1928, Sánchez Arbós, deixa la seva ciutat i decideix tornar a Madrid, on aconsegueix aprovar unes oposicions a la direcció de grups escolars.

Sembla com que estigués predestinat: el seu primer destí com a directora va ser el centre Francisco Giner de los Ríos, de recent creació, amb el nom del fundador de la Institució Lliure d'Ensenyament. El centre educatiu es va inaugurar el 14 d'abril de 1933 amb la presència del President de la República.

La seva activitat i les ganes de treballar per l'ensenyament i els nens la porten a donar començament a un bon grapat d'idees com la creació d'una associació de pares, alguna cosa que sembla impossible de plantejar-se en aquelles dates i context, aconsegueix la instal·lació de dutxes i cantina per l'alumnat del centre i va batallar contra la Inspecció perquè cap nen i nena del barri es quedés sense classes, estrenyent al màxim l'horari.

Però l'allargada ombra planejava de manera sinitra sobre el futur més immediat dels espanyols, de les il·lusions posades en una República jove, amb les millors intencions socials però també amb la inexperiència i la feble consistència política. No van trigar molt en aigualir les esperances d'una societat privada de gairebé de tot, de necessitats i manques, un terreny abonat per sembrar la por, el terror, i aprofitar-se de les circumstàncies. Va ser llavors quan, els feixistes espanyols, recolzats pels seus iguals europeus, es van rebel·lar contra el govern establert democràticament i, els que no van aconseguir ni un sol escó en les eleccions anteriors al parlament espanyol, els falangistes, es van ensenyorir i van robar el país, amb la violència i el terror per bandera.

María va continuar al capdavant del grup escolar que dirigia, exposant-se amb els seus alumnes a les bombes dels feixistes que tractaven d'apoderar-se de Madrid sense escrúpols per les víctimes civils que poguessin ocasionar.

Maria Sánchez Arbós sempre portava un diari des del primer dia que va començar a ensenyar: "El meu Diari", del que només es van fer 100 exemplars, pagats de la seva pròpia butxaca. Es publicà a Mèxic, a l'any 1961, quan ja era gran i estaba apartada de la docència. Per ell sabem que el 8 de novembre de 1936, any de l'alçament feixista, una bomba va caure sobre una de les torrasses de l'escola i va obligar a abandonar-la a professors i alumnes. Pocs dies després l'escola passà a les mans de la columna Durruti, on es van instal·lar, ocupant-la literalment. Tristament abatuda, María torna dies més tard al centre a rescatar el seu diari, un retrat de Francisco Ginér de los Ríos i les claus de l'escola. No reprendria el seu diari fins a 1945, en el qual escriu: "La meva escola ha estat desfeta, els nens dissolts... jo empresonada. Raó? No he pogut esbrinar-la encara".



Text traducció del bloc: El Mirador Impaciente

Més textes en castellà:

- La última enseñanza de María Sánchez Arbós

- Historia de dos maestras

- Educación y Fronteras. María Sánchez Arbós y su lucha por la renovación pedagógica en Canarias (1920-1925)

- La mirada de una maestra






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada